A Els hospitalers catalans a la fi de l'edat mitjana, l'ordre de l'Hospital a Catalunya i a la Mediterrània, 1396-1472 l'autor realitza un retrat detallat i rigorós d'un fet social poc estudiat a la Catalunya de la fi de l'edat mitjana. El seu objectiu, que cobreix uns setanta-cinc anys a partir dels últims dies del segle XIV, és un grup d'uns tres-cents catalans lligats pel fet de ser cabalers i d'haver-se aplegat dins del prestigiós ordre militar de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem. L'autor els acompanya en el context de les lluites socials de la Corona d'Aragó i en el teatre turbulent i amenaçador per al món cristià del Mediterrani oriental. Reflex de la varietat de capes aristocràtiques de l'època, els hospitalers provenen de la noblesa i de la cavalleria, però també de la dinàmica societat urbana dels patricis, els mercaders o els juristes de Barcelona, Perpinyà o Lleida. Lluny de portar una vida únicament consagrada als deures estrictes i comunitaris de la religió, saben treure partit dels béns de les comandes de l'Hospital l'explotació dels quals ha estat encomanada a arrendataris per poder, d'aquesta manera, gaudir d'una gran mobilitat. L'autor narra les ambicions, les rivalitats i les conductes d'aquests hospitalers i té cura d'analitzar no només les normes i l'evolució poc coneguda d'una gran institució religiosa, sinó també la realitat de la vida quotidiana dels seus membres. Els deures de l'Hospital els duen a servir l'ordre a l'Orient, enfront dels turcs i dels mamelucs d'Egipte, a la vegada que s'instal·len a l'illa de Rodes, seu del mestre de l'ordre, on són una bona colla, disposats a fer carrera política, religiosa i militar. Rodes experimenta aleshores una gran influència procedent de Catalunya amb l'elecció de dos mestres catalans de l'ordre i amb un flux creixent de mercaders de Barcelona i de corsaris catalans. D'altres hospitalers catalans acompanyen al rei Alfons el Magnànim en la seva llarga conquesta del regne de Nàpols.
