Escrita el 1961, aquesta última novel·la breu de Natalia Ginzburg evoca les esperances i desil·lusions de dues generacions familiars que viuen l’abans i el després de la irrupció del feixisme a Itàlia. Els grans fets polítics, però, apareixen només de passada, com el context dins el qual es desenvolupen les vides d’uns personatges magistralment perfilats en la seva quotidianitat aparentment insignificant però que, com és habitual en Ginzburg, acaben prenent un caire universal i categòric. Després d’El camí que porta a ciutat, Ha anat així, Valentino
i Sagitari (totes quatre publicades per Edicions de la Ela Geminada per primera vegada en català) aquesta obra tanca el cicle de cinc novel·les breus que converteixen Natalia Ginzburg en un punt de referència ineludible de la narrativa europea del segle xx.