En aquesta obra de frases curtes, sense floritures i d'una extraordinària precisió, que conformen un estil impactant, Sonallah Ibrahim ens transporta al Caire l'any 1948, on la vida transcorre davant els ulls d'un nen de deu anys, fill de Khalil bei, un home jubilat de la feina i sembla que també de l'existència. El fill, que podria ser el seu nét, ens descriu els fets, els objectes de l'època i la gent que l'envolta, i furga en la memòria passada i recent que li és pròpia i que és de tots els egipcis. Massa minyones i massa mares, la mama Bassima, la mama Taheia, intenten omplir el buit de la mare de debò, la Roheia, perduda des de sempre. Afectes torçats sota la influència d'una vida que s'acaba, la del pare, en una època que també s'acaba. I el nen, al començament de la vida, intenta comprendre la soledat i la pèrdua tan prematura d'aquella escalfor de l'amor, de la felicitat, del benestar, que potser mai no va sentir en braços de la mare absent. Tènuement, en el rerefons, la novel·la traspua les acaballes d'un règim i el seu col·lapse social, situació que l'autor ens ve a dir que tampoc no és tan diferent de l'actual.
