matar la mare és una sortida de l’armari. Aixopluga el crit d’una emancipació col·lectiva: la dels cossos a qui han dit que no encaixen en la norma perquè són lletjos, improductius o fan nosa. Són versos que rebenten els límits i els timpans. Poden ser llegits com un cop de puny sobre la taula, com un xiscle desesperat o com un orgasme que defuig l’amor romàntic i reclama, impúdic, un plaer sense restriccions morals ni estètiques.
«matar la mare és un conjunt de poemes plens de contundència, com un gran cop de puny. D’aquesta obra n’hem valorat la tensió lingüística, d’un nivell altíssim, i la proximitat a l’oralitat. Es tracta d’un text que juga amb les paraules, amb el so de les paraules i amb una semàntica heretada i una nova semàntica, assalvatjada i rebel. Destil·la frescor i poua en mites antics i mites contemporanis, amb altes dosis d’ironia i mala bava.» Així ens expliquen el llibre els membres del jurat del 22è Premi de Poesia Joan Duch per a joves escriptors format per Anna Gas, Meritxell Cucurella-Jorba, Francesc Gelonch, Jordi Quer, Anna Pantinat i Maica Rafecas.
