Lady Puffin s’ha mort i no li tocava. Els amics li deien Puffin per la seva dèria pels frarets, aquells ocells amb cara pallassa. La Rita és l’amiga tarambana que viu als Estats Units fent classes de flamenc; torna a Barcelona per trobar la Puffin, no sap res de la seva malaltia i ja se la troba morta. La Sol és l’amiga assenyada, i haurà d’explicar-li a la Rita com ha anat tot i acollir-la a casa. Una invasió en tota regla. La situació es va enverinant, perquè les amigues
semblen pols oposats, però l’esperit de Lady Puffin és capaç de lligar qualsevol amanida.
Gemma Sardà publica la seva tercera novel·la, i, com sempre, ens deixa amb un somriure als llavis. Aquí agafa el repte de fer parlar els morts, continua esmolant una de les millors traces per fer diàlegs de la nostra literatura i aquella capacitat de destil·lar tot un món —o encara més difícil: un estat d’ànim— amb un parell de frases.