Aquesta és la història d’un lluitador de circ, un lladre de cavalls, i un ocell. Acaben de sortir de la presó i caminen sota la llum atordidora de la ciutat de Chamrouche. La ideologia frondista controla el pols de la ciutat. L’envileix, l’enverina. Per als tres pàries, sortir de la presó no significa obtenir la llibertat.
També és la història d’un escriptor. La seva literatura és grisa, perquè el fàstic que sent és immens. A la tarda, es prepara per recollir una amiga i assistir a un concert de música de cambra. El frondisme detesta la música de cambra. El frondisme sap què convé al poble. El frondisme actuarà en conseqüència.
«Solo de viola» és una punyent i desoladora dissecció dels mecanismes que el totalitarisme utilitza per destruir l’ànima humana. És, també, l’avantcambra d’un edifici novel·lesc monumental, un gènere literari per si sol: el postexotisme d’Antoine Volodine i els seus altres heterònims, que La Segona Perifèria explorarà en els propers anys.
