"El meu interès per la ictionímia va començar arran d’una comunicació al V Congrés Internacional d’Estudis Lingüístics del Mediterrani, celebrat a Màlaga (1973), on vaig ocupar-me de l’origen del penegal. D’aleshores ençà va seguir la meva dèria per l’estudi dels noms de la fauna marina, alimentada per la meva experiència d’adolescent pescant al litoral de sa Ràpita (amb canya o llença) o a prop de les aigües de Cabrera (a volantí, a la fluixa): i així, serrans, grívies, donzelles, esparralls pujaven del fons del mar a la llum de la coberta del nostre llaüt. Sempre m’ha produït un plaer indicible associar als referents la seva vestimenta lèxica, capbussant-me en els seus orígens i vicissituds formals i semàntiques. El lector trobarà en aquest llibre el llegat tradicional grecollatí (congre), contrastant amb la creativitat dels pescadors (treslliures); observarà els resultats del contacte amb altres llengües, com l’àrab (aladroc/seitó), el castellà (llenguado), l’occità (garneu), l’italià (dot) o un dialecte italoromànic, el genovès (anxova, rosseti); percebrà la unitat d’alguns lexemes (salpa, congre) enfront de la seva variació territorial (donzella, quetsémper); el meravellarà l’òxid de l’arcaisme (penegal), l’acollida de nous mots per la normativa (quetsémper), l’expansió cap a l’exterior (murcià pámpol; castellà rape; andalús mocina) o la presència d’algun mot fantasma (maxon), a voltes resultant d’una traducció espúria (llepapedres); l’estranyarà la lleugeresa d’alguns ictionimistes a l’hora de batejar espècies nouvingudes (japonès bessó). En suma, un festí de lèxic ictionímic que interessarà tant els especialistes com els amadors de la riquesa del nostre lèxic." [Text de Joan Veny]
