Per conèixer un país, cal conèixer la seva gent. Per saber la naturalesa d’un estat, cal un periodisme compromès amb la veritat. Aquest compromís ha portat a Ielena Kostiutxenko al llarg camí de l’exili, i ha estat a punt de costar-li la vida.
«El meu país estimat» és un llibre important i necessari. Kostiutxenko hi trena relats autobiogràfics amb cròniques periodístiques estremidores publicades al llarg de quinze anys al Nóvaia Gazeta, el darrer diari lliure de Rússia, abans que no fos clausurat pel govern de Vladímir Putin. Cròniques sobre les experiències de les persones que el sistema abandona, silencia i reprimeix de manera sistemàtica i brutal. Els adolescents i la comunitat LGBTIQ+, els pobles que es queden sense tren i la prostitució de carretera, la corrupció policial i el terrorisme d’estat, els pobles indígenes maltractats i els crims mediambientals, els orfenats, la salut mental i l’autoritarisme. Vet aquí alguns dels temes que aborda l’autora a les cròniques polifòniques d’una realitat esgarrifosa.
Hereva d’Anna Politkóvskaia i Svetlana Aleksiévitx, Ielena Kostiutxenko és un fil de llum en l’esdevenir d’un poble abocat a viure sota el jou d’un totalitarisme sense final, en un estat que, en primera instància, està en guerra contra la seva gent.
